Tractament de les lesions meniscals

 

1- Tractament conservador

El tractament conservador és la primera de les opcions terapèutiques que hem de considerar després de diagnosticar una lesió meniscal. Existeix encara una certa tendència a associar una ruptura meniscal directament a una intervenció quirúrgica. En realitat existeixen treballs de revisió rigorosos que confirmen el diagnòstic mitjançant ressonància magnètica nuclear (RMN) de ruptura meniscal en un 19% de les dones entre 50 i 60 anys i en un 56% dels homes entre els 70 i 90 anys, estant tots ells asimptomàtics. D’aquesta manera resulta raonable pensar que les molèsties que presenta el pacient i l’exploració física seran fonamentals pel diagnòstic de meniscopatia, Habitualment les molèsties es localitzaran a la interlinea articular interna o externa del genoll. Una de les maniobres clíniques internacionalment acceptades pel diagnòstic d’una meniscopatia és l’anomenada maniobra de Mcmurray.

Maniobra Mcmurray

Així doncs, la història clínica que explica el pacient junt a una exhaustiva exploració física seran claus en el diagnòstic. L’estudi de RMN ens permetrà confirmar el diagnòstic i conèixer les característiques de la lesió.

En general, una lesió meniscal aguda i estable no s’hauria de considerar com  una urgència quirúrgica. Probablement, l’única lesió meniscal aguda a tractar de forma urgent és la denominada ruptura en “nansa de galleda”. En aquests casos el menisc perd la seva localització habitual i genera un bloqueig del genoll. A la resta de casos el més aconsellable seria deixar “refredar” el genoll mitjançant un tractament amb antiinflamatoris orals i mesures tòpiques com la crioteràpia associades a una pauta de RHB muscular. L’evolució clínica que presenti el pacient durant les setmanes posteriors serà clau per optar finalment a un tractament conservador o quirúrgic.


2- Meniscectomia parcial

 

En els casos en que el pacient presenta molèsties després de la fase inflamatòria aguda, podrà ser candidat a una cirurgia artroscòpica. La meniscectomía parcial artroscòpica és el procediment que es realitza amb major freqüència. Durant la intervenció quirúrgica es realitza una revisió exhaustiva de l’articulació i s’identifica tant la lesió meniscal com qualsevol altra que es localitzi intraarticular.

Lesió meniscal externa

Després d’identificar la lesió es procedeix a la meniscectomía parcial, que consisteix fonamentalment en la resecció del teixit meniscal que es troba lesionat, degenerat o bé que és inestable. Per això, es poden utilitzar diferents pinces de resecció de teixit, el motor artroscòpic que permet extreure el teixit i en ocasions la radiofreqüència.

Videos pincería – motor i radiofreqüència


3- Reparació meniscal

L’objectiu principal de la reparació meniscal és aconseguir que el pacient recuperi la funció completa del genoll evitant l’exèresi de teixit meniscal i per tant també les conseqüències potencials d’una meniscectomía com poden ser l’aparició de canvis degeneratius articulars. Les tècniques artroscòpiques per la reparació meniscal són diverses i han patit notables modificacions els últims anys. L’industria del implants ha contribuït enormement en tots aquests canvis. No obstant, la indicació correcta per realitzar una reparació meniscal i l’èxit de la mateixa dependrà de diversos factors com poden ser l’edat del pacient, la localització de la ruptura (el menisc adult rep irrigació sanguínia només a la seva perifèria i això condiciona el potencial de cicatrització de la reparació), del tipus de lesió, del temps d’evolució i de la mida entre altres factors.

Tècnicament la reparació meniscal sòl realitzar-se amb una combinació de diferents sistemes de fixació que dependran fonamentalment de les preferències i experiència del cirurgià

Sutura meniscal 1

Sutura meniscal 2

Sutura meniscal 3

Sutura meniscal 4

Sutura meniscal 5

Habitualment, el procés de rehabilitació després de la reparació meniscal serà més perllongat i delicat ja que s’aconsella habitualment un període variable de temps evitant els moviments més arriscats com per exemple la flexió forçada del genoll.


4- Implant i transplantament meniscal

En ocasions el pacient pot presentar dolor al genoll no com a conseqüència d’una lesió meniscal, si no pels canvis articulars que es poden produir mesos o anys després d’una meniscectomía parcial o completa. El conjunt de símptomes que presenten aquests pacients es denomina de forma genèrica com a “síndrome postmeniscectomia”.

L’abordatge diagnòstic d’aquest problema requerirà novament una correcta i exhaustiva exploració física del pacient associada a diverses exploracions complementaries entre les que tenim un correcte estudi radiològic per avaluar si existeix una deformitat angular a les extremitats inferiors i el grau de degeneració articular existent. Tanmateix, l’estudi de RMN ens ajudarà a definir si es tracta d’un defecte meniscal parcial o complert.

Un dels tractaments acceptats pel tractament del síndrome postmeniscectomia en els defectes meniscals complerts és el transplantament de menisc. El menisc en aquests casos prové d’un banc de teixits i s’haurà d’ajustar a la mida del pacient receptor.

En canvi, si el pacient conserva encara certa quantitat de teixit meniscal existeix la possibilitat de col·locar un implant meniscal d’origen sintètic per suplir el defecte. Aquest implant es sutura directament sobre el menisc amb els mateixos implants i tècnica que ja hem descrit prèviament. Per això, caldrà realitzar una preparació prèvia del menisc, mesurar el defecte i finalment introduir i fixar l’implant.

Actifit

Actifit 2

Actifit 3

Actifit 4

En el cas del transplantament de menisc la tècnica quirúrgica serà similar en quan a fixació. No obstant, en aquest cas es substituirà la totalitat del menisc.